(Acceso ebalaguer) Forum Owner Posted Oct 7, 2003 11:06 AM
CAPÍTOL 4: L’Emília intenta fugir
Molt amoïnat i amb molta cura, en Joan agafa en braços a la que fou, encara que ell no ho recorda, la seva amant, i la posa sobre el sofà mentre intenta fer-la reaccionar. La Desi, amb el seu fill en braços, li dóna consells per fer-la reaccionar, demana una mica d’alcohol. El matrimoni està molt amoïnat. L’Antonio passa de tot. En Joan comprova el pols de l’embarassada:
--Té el pols molt baix¡ l’hauríem de dur a l’hospital –diu en Joan esverat.
--Res d’hospitals, la meva muller és una dona de camp, ja se li passarà. Ella es forta –diu l’Antònio.
--Però no es recupera i si li ha passat alguna cosa al seu bebè¡¡ --diu en Joan amb angoixa.
En Joan està molt amoïnat per l’Emília però ni es pot imaginar el lligam que el va arribar a unir amb aquella noieta que per ell és una desconeguda.
--L’hospital més proper és massa lluny i si li ha de passar alguna cosa li passarà igual –l’Antonio ben fred.
En Joan i La Desi es miren amoïnats i ben estranyats per la indiferència de l’home de la casa envers la seva dona.
--però bé la deu dur algun metge, seria millor que la revisessin –diu la Desi a l’Antonio mentre en Joan acaricia a la jove futura mare.
--El metge que la porta no atén els caps de setmana –els informa l’Antonio com si no passés res.
En Joan i la Desi no poden entendre l’actitud del marit de l’Emília.
--Almenys duent-la al dormitori ... --Joan.
La Raquel arriba amb l’alcohol. Amb un cotó, En Joan l’apropa al nas de la desmaiada. En quant l’Emília obre els ulls es troba amb el rostre del seu gran amor ben somrient.
--es troba bé, senyora? –li demana en Joan ben dolç.
L’Emília es posa a plorar com una boja. En Joan no sap com calmar-la, l’Antonio la mira amb menyspreu:
--prenyades¡¡¡ --diu.
--Emporti-se-la a la seva cambra, no suporto la seva histèria¡ --L’Antonio ordena a la minyona davant la mirada de retret de en Joan i la Desi.
En Joan vol ser qui dugui a la noia però en veure que la seva proximitat posa cada vegada més nerviosa a la jove embarassada en Joan es queda amb la seva família i l’Antonio que està molt molest. L’Emília, que camina recolzada de la Raquel i altre minyona, no deixa de mirar-se mirant en Joan amb desesperació. La jove no es pot creure que aquell noi a qui tant a estimat, i que ara la mira amb compassió, l'hagi oblidada.
Al cap d’una estona, l’Emília que és jaguda al seu llit està esperant el moment per parlar amb en Joan a soles:
--ell no m’ha oblidat, d’això n’estic segura. No en tinc cap dubte que vaig ser tan important per ell com ell ho és per mi –es diu desesperada.
El seu rostre s’omple d’esperança tot dient-se:
--estava fingint... no es podia descobrir davant la seva dona, davant aquell desgraciat...
Li turmenta pensar que és pare de família però està segura que tot té una explicació. No se sent ningú al corredor i s’apropa a les escales però sense que ningú la vegi. S’esvera en sentir la veu del seu gran amor.
--jo me’n vaig al quarto que em vull dutxar... vens tu? –li demana a la seva dona.
--No, no... jo em vull quedar parlant amb l'Antonio....feia molts anys que no estàvem junts.
El matrimoni es fa un petó. La Raquel acompanya al l’home cap a la cambra que els han preparat. L’Emília torna corrents al seu dormitori, el seu cor batega fortament.
--Ara, ara es el moment... –es diu esverada.
S’omple de valor, obre la porta i comprova que no hi ha ningú i decidida i sense trucar entra en l’habitació on es troba el seu amor. En Joan, que s’està despullant, mira atordit a la jove. No entén res.
--es pot saber que fa vostè aquí?¡ --diu sufocat i posant-se una camisa per a tapar-se una mica.
L’Emília es mor de desig, no es pot creure que el tingui novament al davant. Se li apropa enamorada. Ell està paralitzat per la sorpresa.
--Jo no sé quina mena de dona és vostè però jo estic molt feliçment casat i no vull tenir problemes per culpa de vostè¡¡¡ No m’agraden les dones tan així... si-us-plau¡¡¡ està embarassa i el seu home és a baix amb la meva muller¡¡¡ si no es respecta a vostè mateixa respecte el fill que porta al ventre que no té cap culpa de tenir una manera tan... tan...¡¡
L’Emília se sent trista per les dures paraules d’ell però es va apropant decidida a tot. Ell està desesperat:
--Vagin-se, una dona decent no ha d’entrar en el dormitori d’un home nu...—diu espantat.
Com la noia no li fa cas, en Joan s’acaba posant els pantalons. Ella està eclipsada, els últims anys ha viscut per aquest moment. Mira al seu gran amor plorosa.
--t’estimo Joan, feia anys que somnia amb tornar-te a veure.
En Joan està immobilitzat per la sorpresa, la noia no es pot resistir i el besa als llavis. Ell se’l treu del damunt incrèdul:
--S’ha tornat boja¡¡¡ ja planyo al seu marit¡¡¡ quina mena d’home creus que sóc¡¡? Vegin-se a dormir o en veuré en la penosa obligació de parlar al seu pobre marit del seu comportament immoral¡¡¡
Ella està desesperada:
--basta ja, Joan¡¡¡ Ara estem sols, no cal que dissimulis...¡ No em facis això?¡ No pot ser que m’hagis oblidat?¡
El seu plor el commou, parla més tranquil:
--calmi’s. Segurament deu ser un malentès... –ell.
Intenta acariciar-la per a que es tranquil·litzi. La noia es troba molt nerviosa i a ell li preocupa que li passi alguna cosa.
--No em tractis com si no em coneguessis... sé que estàs enfadat amb mi perquè et vaig deixar però em van obligar¡¡¡ Jo no volia va ser el meu pare que em va fer casar amb aquell vell, em va vendre –explica plorant.
Ell està molt incòmode, no entén res:
--Sento molt... el que sigui que li passa però jo no tinc res a veure...
Ella està segura que sí l’ha ha reconeguda i segueix parlant plena de llàgrimes:
--després del nostre encontre vam descobrir que estava embarassada, que esperava un fill teu –ella està molt angoixada, ell creu que s’ha equivocat de persona—et juro que jo t’ho volia dir però el meu pare no em va deixar, em va arrossegar cap aquí, em va dir que si no em casava amb el vell em faria avortar a la força ... jo no sabia res de tu... ho vaig fer per salvar el teu fill¡¡
--Miri senyora –diu tens i atordit—no sé el que pretén però jo fa més de dos anys que visc a Califòrnia... no em vulgui fer creure que el fill que espera es meu¡¡
Ell està a la defensiva, ella plora sang. Sent dolor i vergonya. No suporta que el seu estimat la vegi esperant un fill d’un altre home. La noia el mira fixament:
--No estic parlant d’ara... jo tenia 14 anys... de debò no saps qui sóc jo? Al Satorras... a aquella festa de Tots Sants...¡¡
A en Joan se li desencaixa el rostre en saber que aquella dona tan amargada és l’adolescent de la que ell es va burlar. Ella crida angoixada:
--M’has de salvar¡¡¡ el meu pare m’ha abandonat i l’Antonio no fa si no que maltractar-me...¡¡¡
--però esperes un fill seu¡¡¡
L’Emília no se sent preparada per confessar tota la veritat:
--ell m’obliga a estar amb ell i a fer coses pitjors¡¡¡ Jo em vaig casar per salvar el fill que esperava, un fill teu i meu però l’Antonio ---és una ferida que fa molt de mal—em va dur a un metge..., et juro que em va dir que era un simple control i quan em vaig adonar del que feien era massa tard¡¡¡ em van arrencar el teu fill a la força¡¡¡ --plora amargament—ajuda’m¡¡ ajuda’m¡¡¡ jo vull marxar d’aquí¡¡¡
En Joan ha tingut un fort impacte per tot el que ha sentit:
--esperaves un fill meu, el teu marit et va fer avortar i tu no volies?¡
--jo estimava el teu fill¡¡¡ ¡em vaig casar per salvar-li la vida¡¡¡ --diu amb desesperació.
Ell l’agafa de la mà disposat a anar amb l’Antònio i enfrontar-se a ell:
--et trauré d’aquí¡¡ ¡però abans li trencaré la cara a aquell malparit i el ficarem a la presó¡¡¡
--No, no¡¡¡ ell et faria mal... no saps del que es capaç... es podria venjar en la teva família¡¡¡ ajuda’m a sortir d’amagades, a arribar a l’estació i tornes corrents per a que ell no sospiti que tu m’has ajudar...
--però tu què faràs?¡¡
--m’aniré al poble amb una tia de ma mare... ella m’acollirà, deu està amoïnada per mi i se n’alegrarà en veure’m...
--Necessitaràs diners?¡
Ell fa que sí amb el cap i ell li dóna tot el que té.
--Llavors m 'ajudaràs? --esperançada.
--No em puc deixar aquí, farem les coses con tu vols¡ et deixaré a l’estació i tornaré a per la meva família.
Ella l’abraça feliç i agraïda, està segura que ara tornarà a ser feliç, en el fons confia que ell es quedi amb ella. En Joan la acaricia amb compassió. Cap dels dos imagina que la Raquel ha sentit la conversa i córrer a buscar l’Antonio.
La Desi s’amoïna en veure com el vell Antonio es posa com una fera per una noticia que li dóna la Raquel.
--Què és el que passa?¡ --li demana,.
--la meuca de la meva dona ha seduït el teu marit i han fugit junts¡¡¡
La Desi no s’ho creu però es desespera en veure que el seu marit no hi és en lloc i tampoc el cotxe. Vol anar amb L’Antonio però ell no li ho permet i ordena a un empleat que la retingui. LA Desi està molt angoixada. El vell va a buscar la parella en una camioneta que condueix el xofer. El marit de l'Emilia està furiós i porta una escopeta.
En el cotxe d’en Joan, ell i l’Emília s’apropen a l’entrada, el reixat és tancat.
--i ara què fem?¡ --ella.
--Tranquil·la, si no podem sortir trucarem a la policia, per sort he dut el mòbil.
L’Emília, malgrat tot, se sent feliç i sobretot lliure. En Joan surt del cotxe per obrir el reixat, una furgoneta se’ls apropa. L’Emília crida aterrida en veure que és el seu marit. Són ben a prop que en Joan aconsegueix obrir el reixat.
--vine, vine.. corre¡¡¡¡ --crida ella.
L’Antonio ordena al xofer que pari el cotxe i surt del cotxe. En Joan arriba al seu cotxe, l’Emília està molt nerviosa, l’Antonio l’apunta amb l’escopeta i just abans que el noi es fiqui en el cotxe li dispara i el fereix a l’esquena. En Joan cau als peus del cotxe ferit. L’Emilia crida amb desesperació, l’Antonio riu. Amb maldat.
