(Acceso ebalaguer) Forum Owner Posted Nov 3, 2003 12:52 PM
Capítol 8 El jurament d’en Jeremies
A l’Emília se li desencaixa el rostre en trobar-se cara a cara amb el seu amor de joventut mort més de quaranta anys enrera. Es com si el temps no hagués passat: aquella mirada que la encisava, aquell seductor somriu que l’encisava, aquella llarga cabellera ondulada que la tornava boja. Es com si estigués veient el seu primer amor després de 50 anys i és idèntic. La velleta no surt de la seva sorpresa i el mira com qui mira a un fantasma.
--Mare, es trobes bé –demana l’Antoni espantat per la cara d’esglai de la seva mare.
L’Emília s’ha quedat blanca. La Pamela i en Joan es miren emocionat però nerviosos, no s’atreveixen a tocar-se. A més estan amoïnats per la reacció de l’Emília.
--Àvia, ell és el meu nóvio, en Joan Nogueras...
--com està senyora, molt de gust en conèixer-la –diu el guapo noi molt dolç.
En Joan li estén la mà i somriu molt galantment. L’Emília cada vegada es convenç més que és una aparició.
--No pot ser, no pot ser... –diu l’Emília atordida en veure que el nòvio de la seva neta és pastat al seu primer amor.
La velleta cau al terra sense coneixement. Tots s’angoixen. L’Antoni i en Cesc s’ocupen d’ella.
--Mare, mare ...
La dona no contesta i la família pensa el pitjor. La Gemma aprofita el desconcert per escapar-se a les habitacions del servei. En Joan i la Pamela, malgrat la preocupació que senten, es miren ben contents.
--potser hauríem de trucar al metge –Cesc.
Amb una mica d’esperit de vi reanimen a l’Emília que obre els ulls atordida:
--No era un somni, no era un somni... –va dient en veure en veure que en Joan segueix allà.
--duent-la al seu dormitori –diu l’Antoni al seu fill.
--voleu que us ajudi? –Joan.
--No, no cal –li diuen.
L’Emília es troba com en estat de shock.
Molt seductora, la Gemma s’apropa al dormitori d’en Marc. El noi s’està dutxant. La porta del bany és oberta. Ella entra en el bany mentre es va traient la roba excitada. A en Marc li torna boig, una part del seu cos el delata, en veure apropar-se a la noia totalment nua però li molesta saber que juga amb ell i intenta fer-se el dur. Tanca l’aixeta i fa l’intent de tapar-se amb la tovallola però ella se li avança i es ella qui l’agafa i la llença ben lluny d’ell.
--un tros d’home com tu no ha de tapar el seu bell cos que és un regal per la vista –diu ben seductora.
Ell la mira molest:
--aquest no és lloc per una senyoreta... que diria la seva família...
Ella riu, es fica en la banyera i el comença a acariciar i ell no es pot resistir.
L’Antoni, que ha deixar a sa mare amb en Cesc, baixa a parlar amb la Pamela i en Joan.
--Si segueix així haurem de trucar al metge, es com si estigués en shock... Mai l’havia vist així, no sé que li deu passar. Es troba molt esverada, el millor es que deixem la visita per un altre dia.
La jove parella es mira decebuda.
--Però jo amb qui volia parlar és amb vostè... no vull ajornar-lo... No era res oficial tampoc... –Joan.
La Pamela mira al seu pare trista. L’home li acaricia la barbeta amb afecte:
--Nena, la teva àvia no es troba gens bé, no puc estar per tu... Acomiada al xicot i ja parlarem en altre moment...
L’Antoni deixa sola a la parella. La Pamela renega:
--segur que la meva àvia ho ha fet a posta... no suporta l’amor...està d’un amargat¡¡¡
En Joan intenta calmar-la.
L’Antoni torna al dormitori de la seva mare. En Cesc és amb ella. LA velleta no deixa de repetir el nom d’en Joan.
--què diu? –Antoni.
--està molt alterada però sembla que digui Joan --Cesc.
--No pot ser, deus estar confús.
A ell també li sembla que diu Joan però com ho entén el motiu s’estima més no capficar-se. Intenta tranquil·litzar a la seva mare però com no ho aconsegueix truca des del seu mòbil al metge.
A baix, la Pamela mira a en Joan trista. Ell la mira molt dolç.
--Ho sento... jo m’he comportat com una bèstia... t’estimo i no et vull perdre –diu molt enamorat.
Ella se li llança als braços plorant de felicitat. Es fonen en un petó de foc.
--Així doncs, no em deixaràs? –demana ella molt esverada.
--estic totalment enamorat de tu, no podria viure sense tu i tampoc ho vull...
Ell es treu una capseta de la butxaca i li mostra l’anell:
--et vols casar amb mi? –li demana enamorat.
--sí, sí, sí!!! –crida ella plorant de felicitat.
Ell li posa l’anell al dit i s’abracen ben feliços.
En Marc somriu a la Gemma enamorat després de fer l’amor. Li vol dir moltes coses però ella no el deixa. Es vesteix a corre-cuita i se’n va sense donar-li opció a que pugui dir res. El xofer se’n va al seu dormitori molt trist.
A la casa dels Vega, amb l’arribada de la nit poc a poc ha anat marxant els assistents a la vetlla. En Jeremies és sol abraçat a la capsa que conté les restes del seu pare. Té sang als ulls. LA seva mare li porta una mica de menjar però ell no vol tastar res.
--al menys beu alguna cosa...
--no, no em passaria res.
LA Raquel el mira molt amoïnada:
--portes tot el dia així, has de menjar, has de descansar... cauràs malalt.
En Jeremies aixeca una mica el cap i mira a sa mare desfet:
--era el meu pare, era el meu pare... No em vull moure del seu costat.
LA dona el mira amb tristor:
--no m’agrada veure´t tan enfonsat, al teu pare no li agradaria veure’t així.
El noi parla amb rancúnia:
--El pare es va suïcidar per culpa d’Emília Viladrau i el seu fill... aquella família ens ha fet la vida impossible des que jo recorda i ja n’estic tip... Ara és l’hora de la revenja.. et juro que me les cobraré totes les que ens ha fet!!!
--No vull que et posis a la seva alçada... no vull que odiïs, no vull que t’enfrontis a ells.
En Jeremies es molesta per les paraules de la seva mare:
--però com pots quedar-te tan tranquil·la després de tot el que ens ha fet aquella gent.
LA Raquel s’entristeix pensant en en Pere, el fill de l’Emília i com ella els va separar.
--perquè no m’expliques el que et va dir el teu pare abans de morir, no vull que t’ho quedis tot a dintre... a més es bo tenir dues versions de la mateixa història.
La Raquel té molta por que el seu fill hagi descobert el seu gran secret.
--digues-m’ho tu?! Què és el que m’heu estat ocultant tota la vida?
La dona es posa molt nerviosa ja que no sap exactament que és el que sap el seu fill.
L’Estefania, la petita dels Vega, és al carrer, davant la porta de ca seva. Malgrat la seva tristor per la mort del seu pare, té a la mirada la lluentor pròpia del primer amor. Espera impacient l’arribada del seu amor secret, ha sortit per a que no se li “escapi”. Ell és la seva vida i no l’ha vist en tot el dia i no es vol anar a dormir sense haver-lo vist. El seu cor batega a mil per minut en reconèixer el cotxe d’ell, d’en Joan. El noi aparca el cotxe i s’apropa a la noia molt amable. Ella sospira enamorada. En Joan és el príncep blau de la noia, ella se li mostra insinuant però per ell l’adolescent no és més que una criatura i no s’adona que ella el veu com a un home. A la noia li molesta molt que el noi la tracti com a una nena i fa tot el que pot per cridar la seva atenció però ell no s’adona dels seus sentiments. Ell li parla, li fa dos petons i ella es mor de desig.
--sento molt allò del teu pare... ho deveu estar passant fatal... m’hauria agradat passar a donar-vos el condol però no vull tenir problemes amb la família de la meva nòvia. LA Pamela i jo ens casarem aviat i...
Ell és molt tendre amb la noia però no s’adona que les seves paraules han estat una punyalada per la noia que se’n va corrents plorant. En Joan creu que el plor es degut a la mort del pare de la noia i entra a ca seva, que és la del costat, tranquil.
L’Emília és damunt el seu llit. Li han posat un calmant i es va quedant dormida poc a poc. No deixa de pensar en el seu antic amor, en la seva primera vegada, en el seu reencontre, en la seva mort, en l’aparició d’aquest nou Joan. Lentament la velleta es va quedant dormida.
