(Acceso ebalaguer) Forum Owner Posted Nov 20, 2003 8:00 PM
Capítol 10 LA PAMELATÉ UN ADMIRADOR SECRET
La Raquel i els seus fills han passat la nit a la pensió del poble. A la dona li sorprèn que en Fermí vaig a veure-la. Ell és molt amable, ella el mira amb odi.
--No posi aquesta cara, no els vinc a fer cap mal.
--Bé a burlar-se de la nostra tragèdia? Els meus fills ahir van enterrar son pare, és un crim el que heu fet amb nosaltres¡¡
--Miri, li ben asseguro que jo només sóc el missatger, ja sap com és n’Emília. Jo els hi volia dir que em sap molt de greu tot el que ha passat i m’agradaria que acceptés això... és un petit ajut –diu l’home traient uns quants bitllets.
Ella li ho agraeix però no li accepta. Ell insisteix.
--no insisteixi i serà millor que marxi, si el meu fill el veu aquí...
--però és que m’aniria més tranquil si acceptés els meus diners.
Ella li tanca la mà que sosté els diners, una escalfor especial s’apodera de tots dos. Se somriuen. Ella se sent estranya. Des d’en Pere no havia sentir res d’igual. En Jeremies els interromp i es posa furiós pel que veu i interpreta.
--Però que significa això?
La Raquel deixa anar la mà de l’home amb violència, se sent com si hagués fet alguna cosa immoral. El noi fulmina amb la mirada a en Fermí que somriu amb por però amb tendresa.
L’Emília es troba feliç de la vida. Posa flors a l’arbre que és la tomba del seu gran amor. Es troba molt esverada:
--és el teu nét, no pot ser un altre... Sé que és el teu nét... Aquesta nit el coneixeré, el tornaré a veure... és una part de tu, és com si tu haguessis tornat... tindrem un besnét, les nostres sangs, les nostres vides s’uniran en un ésser nou nat.
En Jeremies mira furiós a la seva mare, li demana una explicació pel que ha vist. En Fermí es vol justificar, no vol crear més problemes a una dona que tant li ha fascinat. En Jeremies s’enfronta a ell:
--vostè aquí no té res a fer... Ja els pot dir als seus amos que aquest cop han vençut però que qui riu l’últim riu millor¡¡¡
--fill, no prejutgis a la gent... el senyor ens vol ajudar --Raquel
--Aquest home ens ha fotut fora de ca nostre! Com el pots defensar?¡ --Jeremies.
--bé, jo me’n vaig... no els volia molestar –Fermí.
--Aquí no es ben rebut, marxi i no torni! –Jeremies.
En Fermí s’acomiada dolçament. Ella no li diu res per por a que el seu fill pugui malpensar per tant la mare d’en Jeremies com l’home de confiança de l’Antoni es miren amb intensitat. En Jeremies està furiós:
--no vull que parlis amb ningú d’aquella gent... allunya’t d’ells!!
--Ell ens pot ajudar i ho necessitem!!
El noi és cec d’odi:
--t’he dit que no! El pare va confiar en aquella gent i ja veus les conseqüències!! Tu fes-me cas a mi i ja veuràs com els enfonsem a tots... ja he començat a actuar!! Et puc assegurar que no fallaré!!
Hi ha una lluentor de maldat en els ulls del noi, la Raquel es queda molt amoïnada:
--Què estàs fent fill? Què pretens?
--tranquil·la mare, l’imperi dels Tomeu-Viladrau té els dies comptats... d’això ja me’n carrego jo.
La dona no aconsegueix saber res més i es molt angoixada.
La Pamela és a casa. Un missatger li porta una rosa. S’emociona però li sorprèn ja que sap que no és l’estil del seu nóvio. La flor va acompanyada d’un poema escrit a mà i la lletra no és pas d’en Joan:
“Des de les hores mortes m’omplo la pell de dibuixos obscens i tu hi ets, Pamela, en tots. Minuciós et ressegueixo sines i malucs, el ventre lleu i el sexe ardent i obscurs amb la punta dels dits extasiats”
La noia llegeix el poema amb un nus a la gola una i una altra vegada. En Joan mai li ha fet una cosa així.
“no et casis amb aquell foraster, no et farà feliç... un amor que tens en les ombres” –finalitza la nota de la rosa.
La noia sospira emocionada intentant imaginar qui és el seu amor secret. L’Emília entra a la casa i es troba a la seva neta mirant aquella rosa amb cara d’enamorada. La velleta té enveja de la felicitat de la seva neta.
--en Joan val or, tu si que has tingut sort, t’ha tocat la grossa –li diu la velleta emocionada.
La noia no diu res i puja al seu dormitori atordida. L’Emília es queda sospirant. Pensa en que aquell vespre tornarà a veure en Joan. L’Antoni s’apropa a ella.
--tu i jo hem de parlar. Es pot saber que et passa? És que t’has begut l’enteniment? La Pamela és una nena, com pots animar-la a que es casi amb un noi del que no saps res?¡
--jo només em preocupo de la felicitat de la meva néta.
--I des de quan t’amoïnes per la nostra felicitat, mare? –li retreu.
La velleta bufeteja al seu fill:
--a mi tu no em faltes al respecte!!
Tancada al seu dormitori, la Pamela olora la rosa atordida:
--però què m’està passant? No puc dubtar dels meus sentiments per un tonteria... Jo estimo en Joan i no he de pensar en bestieses.
Per demostrar-se que no ha significat res l’aparició d’aquell admirador trenca la nota amb el poema i això li fa més mal del que vol. No ho pot evitar, aquell desconegut ha entrat ja al seu cor i l’està envaint. Ella, però, lluita contra aquell sentiment.
L’Antoni mira a sa mare trist:
--tu mai ens has transmet amor, només hem conegut odi... que et passa ara? No m’has fet cas quan t’he explicat el que ha passat amb la família de la Raquel... és com si ja no t’importés una venjança que tu has fet meva però que en realitat només tu entens...
--doncs tens raó i és de savis rectificar... el gran amor que la Pamela sent per aquell jove tan simpàtic m’ha fet reflexionar... ja és hora de deixar el passat, l’odi enrera... Ara només en preocupa la felicitat de la meva família...
--tu sempre duent la contraria...
Els ulls de la velleta espurnegen com els d’una adolescent. El seu fill està molt desconcertat pel gran canvi de sa mare.
Aquell en Joan surt de ca seva emocionat. L’Estefania se li planta al mig.
--què hi fas tu aquí?d’on has sortit?¡ --Joan.
Ella fa com si hagués estat accidental però en realitat portava estona esperant-lo. Ell és molt amable amb ella i la noia es mor d’amor.
--ja m’he assabentat del que us ha passat, em sap molt de greu. Espero que tot us vaig bé.
La germana d’en Jeremies no deixa de somriure, només l’importa que té al davant a l’home dels seus somnis:
--i tu on vas tan guapo?
Ell somriu:
--gràcies, de debò creus que vaig guapo?
--sí, ets l’home més guapo del món...
--és que tu i jo som com germans, per això et semblo tan guapo...
Ell no s’adona que la noia els mira amb ulls de femella i li ha sabut greu el comentari.
--espero que a la meva xicota li faci el mateix efecte que a tu...avui demano la seva mà... si tot va bé ens casem en els propers dies...
Ella s’ha quedat de pedra:
--t’han aviat? Creia que la cosa anava per més llarg?
--ens estimem, no volem esperar més... bé jo me’n vaig... no vull arribar tard.
Ell li fa un petó a la galta i se’n va il·lusionat. La filla de la Raquel es queda desfeta.
En Joan arriba a la finca. LA Pamela no ha sortit del seu dormitori, no deixa de pensar en el noi de la rosa. L’Emília és qui rep al noi. Ell la saluda com si fos la seva àvia i li fa un petó a la galta. Una gran escalfor s’apodera de la velleta. La torna boja el somriure del jove.
