24: En Joan serà pare finalment
En Joan es troba a Barcelona amb el seu amic Oriol. Ha passat un mes des de la primera vegada que va fer l’amor amb l’Emília i no sap que fer per fer-se enrera.
--doncs si el que vols no són els seus quartos... doncs que t’importa el que passa¡¡ --Oriol.
--tu saps que jo no sóc així... jo estimo a la Pamela i no vull que ella pensi el pitjor de mi...
--dons li ho estàs posant molt fàcil.
En Joan està desesperat.
--Sí, ja ho sé però és que em vaig tornar boig. No sé què em va passar...
--s'ha d’estar ben desesperat per fer-s’ho amb una vella...
--i ho estic... Jo necessito que m’estimin i no sé, l’Emília m’estima tant que per un moment em vaig oblidar de tot...
--i no pot ser que t’enamoris de ella?
--clar que no!¡ Per mi és com la meva àvia...
L’Oriol es riu:
--si, ja per això cardes amb ella...
--no et passis que m’he ficat en un merder...
--però la culpa és teva... però aquella vella ve deu adonar—se'n de com son les coses... què hi diu?¡
--Ella em deixa clar que sóc lliure, que això nostre es pot acabar quan jo vulgui...
--i doncs?¡
--doncs que sempre que ho vull deixar ella comença que si sóc l’amor de la seva vida, que vol morir sent la meva dona, inclòs es posa malalta...
--i tu et cagues als pantalons...
--i si es mor per culpa meva?¡
--a aquella vella li deuen quedar quatre dies, jo de tu m’hi casava i em quedava amb tots els seus diners...
--Al menys ningú sospita res... ella no li ho dirà a ningú...
L’Estefania surt de la farmàcia feliç. No es pot creure la seva sort. Va a veure a en Joan i s’enfronta a l’Emília que no la vol deixar passar.
--vostè no és ningú a la seva vida i jo sóc la seva nòvia... –Estefania.
L’Emília es mor de la ràbia:
--Doncs jo sóc la seva amant i si no deixes el meu home en pau et juro que te’n penediràs...!!
--això no pot ser!!
--doncs sí, en Joan es el meu home i ell m’heretarà un cop jo mori i no permetré que ningú es posi en el meu camí!!
LA cara d’odi de la vella espanta a la noia que se'n va molt decebuda. L’Emília somriu amb odi:
--en Joan és meu i pobre d’aquella noia que es fiqui en el camí...
L’Estefania se’n va plorat. S’acaricia el ventre:
--un fill, creia que aquest fill que espero d’en Joan m’uniria a ell però ara veig que no, que ell té altres plans... En Joan és un monstre... No li ho pensi dir. Mai ell sabrà que espero un fill seu...
La Pamela, com cada dia, va d’amagades a l’hospital en veure en Jeremies que segueix en coma. Un dia més li diu quan l’estima i quant ella i el fillet que espera el necessiten. I un cop més la Raquel la sorprèn i la fa fora. LA noia suplica però no aconsegueix res.
A classe, en Cesc està molt trist per la Regui, en Fede es burla d’ell.
--Saps que diuen que la Regui ha marxat perquè era l’amant del teu pare i espera un fill d’ell...?¡ la molt meuca el volia atrapar però la cosa li ha sortit malament i ha deixat el poble per a que ningú s’assabenti però li ha sortit malament i tu que creies que era una santa i no era més que una...
En Cesc el copeja, en Fede no vol seguir-li el joc però els dos acaben barallant com dues bèsties. Són al camp i no hi ha ningú que els separi. Es maten a cops i de sobte es besen i fan l’amor...
--que ha passat?¡ que hem fet?¡ --pregunta en Cesc desconcertat després.
--no ho sé però a mi m’ha agradat...
--a mi també... –Cesc.
--ho repetim...? –Fede.
--si però ara a l’inrevés... Ara et dono jo...
els dos es miren seductors i vam per feina...
l’Estefania va a veure a la seva mare que és amb en Fermí discutint ja que ella vol marxar.
--em quedo al teu costat si m’ajudes a dur el meu fill a una clínica privada a l’estranger on ningú el trobi mai. Nosaltres marxarem amb ell –Raquel.
L’home acaba acceptant.
L’Estefania creu que és una bona oportunitat per oblidar en Joan i que no sàpiga que espera un fill seu:
--sí mare... jo també vinc amb tu... és el millor...
LA Raquel abraça feliç a la seva filla. Està segura que lluny de tots els Tomeu Viladrau podran ser felices. En Fermí espera poder guanyar-se l’amor d’aquella dona.
Al dia següent, com cada dia, la Pamela va a veure en Jeremies i es mor del dolor quan li diuen que la seva mare se l’ha emportat i ningú li sap dir on. Va a veure a la Raquel però ja ha marxat del poble. No sé sap res d’ells. Cau al terra plorant desespera. Es troba malament i s’acaricia el ventre però intentar calmar el seu fill:
--et juro que trobaré el teu pare... t’ho juro... –diu amb la cara plena de dolor i ràbia.
