CAPÍTOL 5: El renaixement d’un amor
galeria:
http://ar.geocities.com/edebalaguer/foc5.html
Com una histèrica, l’Emília s’abraça plorant a en Joan i comprova amb horror que és mort.
--l’has mort¡ l’has mort¡¡... ets un assassí¡¡¡ Trucaré a la policia, et ficaran a la garjola¡¡¡ --diu plorant sang.
De genolls, la noia es vol apropar al mòbil del difunt però el seu home la tira al terra d’un cop de peu a la boca:
--tu no trucaràs ningú¡¡ tu no li diràs a ningú el que ha passat avui¡¡ --l’amenaça.
L’Emília el desafia amb la mirada.
--i que faràs?¡ --crida amb els ulls plens de llàgrimes—em mataràs també?¡ fes-ho¡¡ Res em faria més feliç¡¡ Per mi el pitjor dels càstigs es viure al teu costat.
L’Antonio agafa a la noia pel coll disposat a escanyar-lo:
--ets una meuca del pitjor¡¡... No em penso tacar les mans amb tu¡¡
La deixa anar amb violència i menyspreu. L’Emília s’abalança cap al mòbil, el seu despietat marit li trepitja la mà amb totes les seves forces. Els crits de dolor de la noia no l’aturen, al contrari. No s’atura fins que s’adona que l’aparell ja s’ha trencat. La noia té la mà desfeta però és més gran el dolor de la seva ànima. Destrossada per dins s’abraça al cadàver del seu gran amor.
L’Antonio parla amb el xofer, que s’ha mantingut apart espantat, d’enterrar el cadàver.
L’Emília, ben abraçada al cadàver, mira al seu marit decidida i li diu:
--No penso permetre que irrespectuós el seu cos... en Joan tindrà un enterrament com cal...¡¡
--ets un pendó... què tenies tu a veure amb aquest desgraciat?¡
La noia defensa la memòria del difunt:
--Aquí l’únic desgraciat ets tu... En Joan fou el meu primer amor... Ell era el pare del fill que tu –amb molt d’odi—vas arrencar de les meves entranyes¡¡¡
L’Antonio se l’en riu:
--Doncs encara me n’alegro més d’haver acabat amb aquest malparit¡¡¡ i ja que tu te l’estimaves tant seràs que se’n encarregui que sigui enterrament d’una manera discreta i digna... si no el llençaré al riu.
L’Emília li suplica al xofer amb els ulls que l’ajudi però el pare del seu fill està massa espantat com per posar-se en contra del perillós marit de la noia. Senyalant el cotxe del difunt, l’Antonio ordena al seu xofer:
--emporta-te’l i fes-lo desaparèixer.
--què és el que pretens? Què li diràs a la dona d’en Joan?¡ --pregunta l’Emília al seu marit.
El xofer encara no s’ha mogut del lloc i l’Antonio li repeteix l’ordre i se’n va. L’Emília el mira desesperada en quedar-se sola amb l’assassí. Molt brusc, l’Antonio exigeix a la seva dona que l’ajudi a ficar el cadàver d’en Joan a la furgoneta, ella es nega. El seu marit l’agafa del coll amb ràbia:
--vols que et mati i llenci el cadàver de tots dos a les escombraries?¡... si m’ajudes –amb ironia—buscarem un lloc ben maco per enterrar al teu amant i li podràs portar floretes.
Trencada pel dolor, la jove obeeix. Ella agafa el cadàver pels peus i l’home pel cap. La noia no deixa de plorar i l’Antonio li exigeix amb menyspreu que calli.
Aliena a la mort del seu marit, la Desi intenta calmar al seu marit que no deixa de plorar. La dona està molt angoixada ja que no sap què està passant amb el se home
La nit és la millor aliada de l’Antonio. Arriben als estables. L’Antonio agafa una pala i dóna una altra a la seva dona.
--si no deixes de plorar no acabarem mai –li diu amb menyspreu.
La jove embarassada, que ara se sent vídua, ajuda al seu marit a cavar un forat als peus d’un gran arbre. Després hi fiquen el cos del noi que l’Emília tant ha estimat. La noia no pot reprimir el plor mentre cobreixen el cos de sorra. Quan ja han acabat, es queda de genolls plorant la mort del seu primer amor i demanant-li perdó per haver-lo conduït cap a la mort. L’Antonio la mira rient. Ella el mira desfeta, plorant sang i plena d’odi.
--tu –li diu l’Antonio amb menyspreu—queda’t aquí acomiadant-te del teu amant que jo vaig a dir-li a la seva muller i mare del seu únic fill que no us he trobat... que el pendó de la meva dona li ha robat el marit...
L’home se’n va rient deixant enrera a una inconsolable Emília. De cop, a la noia li sorprenen els dolors del part i cau sobre la tomba del seu amor retorcent-se de dolor.
Mesos després... la vida de l’Emília passa tristament. El seu part se li va avançar però va tenir bessonada. Dos nens, Toni i Pere, que són la raó de la seva vida. S'ha aïllat totalment de la resta de persones i no permet que el seu marit la torni a humiliar. Ha crescut 30 anys en uns mesos...visita cada dia la tomba d’en Joan mentre passeja els seus fills. Dia a dia l’odi cap a el seu marit s’aviva més i més. Aparentment no li té en compte, almenys això creu ell, tot el mal que li ha fet però en realitat ha passat els darrers mesos preparant la seva gran venjança, estudiant les possibles maneres de dur-la a terme. I ara, en el dia del seu 18è aniversari ho té tot a punt. Ningú sospita res, com cada matí la noia va de la casa a gran arbre tot passejant els seus bebès. Sap que el seu home sortirà a la ciutat així que s’apropa al cotxe i gràcies als coneixement de mecànica que ha obtingut per aquest propòsit, l’Emília, somrient amb odi, trenca els frens del cotxe. Amb el rostre il·luminat per la venjança la noia espera al seu llit la gran noticia de la seva llibertat. Al cap de no gaire, angoixada, és la Raquel qui li comunica que el cotxe del seu marit s’ha estimbat a la carretera i que tant el seu home com el xofer de la casa han mort. Amb duresa, l’Emília es desfà de la darrera peça per donar per acabada la seva venjança. Mirant a la minyona que tantes estones d’humiliació li ha fet passat per culpa del seu marit i li diu:
-recull les teves coses, no et vull tornar a veure... estàs despatxada.
La Raquel no diu res i se'n va. L’Emília no sap com reaccionar ara que és rica i vídua. Riu i plora. Acaricia els seus fills que dormen en el seu bressolet. Se sent una mica culpable per haver matat també al pare dels seus fills però el xofer va participar en l’assassinat d’en Joan i la noia volia que tant el xofer com el seu marit tinguessin el seu càstig. S’apropa a l’armari i agafa un vestit negre. Està radiant de felicitat...
QUATRE DÈCADES DESPRÉS...
L’Emília s’ha convertit en una vella solitària, frustrada i amargada. Viu a la finca que va heretar del seu marit i sempre vol que la seva família faci la seva voluntat. Com cada matí, posa flors a l’arbre on reposen les restes del seu gran amor. Aquells instants que passa davant el seu arbre són els únics en els que es permet posar-se tendre. Els seus ulls se li omplen de llàgrimes:
--Aquí estic, amor meu, cada dia amb tu fins que mori i em reuneixi amb tu. 44 anys, 44 anys des que aquell desgraciat et va matar –el tret que va acabar amb la vida del seu amor la persegueix—la vida va ser tan injusta amb nosaltres dos, nos ens van deixar estimar-nos... Hauríem pogut ser tan feliços... no em van deixar tenir el teu fill, tampoc t’he pogut tenir a tu... Només el fet de pensar que tu ets en algun lloc esperant-me m’ha donat forces per viure. Sé que algun dia tornarem a estar junts. Des del cel o des d’on siguis tu m’has donat força per tirar cap a endavant, si no fos per això no m’hagués sortit..
Després torna a la casa. Li agrada tancar-se a la sala principal on encara hi ha un gran retrat del seu home presidint-la. No la volgut treure per així tenir un descarregar el seu odi. Sempre el mira i li parla:
--no saps que feliç em fa saber que el foc de l’infern et turmenta eternament... matar-te ha estat la millor cosa que he fet en la meva vida... No saps com me n’alegro d’haver acabat amb un cuc com tu... tu vas matar l’amor de la meva vida... ni cremant-te tota l’eternitat pagaràs pel teu crim... per en Joan, pel meu que em vas arrancar de les entranyes... però és que ni des de l’infern m’has deixat en pau... sé que tu te’n vas en dur al meu fill per fer-me mal... però no esteu junts.. el meu Pere és al cel amb en Joan...
Amb dolor mira un retrat del seu difunt fill.
Mentre, dos joves es troben a la plaça del poble. Se saluden amb un apassionat petó. Són en Joan Nogueras, un prestigiós arquitecte de 25 anys, i la Pamela Tomeu de 17 anys. Ell li regala unes roses i l’agafa de la mà molt dolç.
--avui fa sis mesos que estem junts i ja sé que no ho vols fer fins que tinguis el 18 però ja no et queda tant... jo no puc esperar.. et necessito, vull expressar amb el meu cos tot el que sento... vull fer-te l’amor.. vull que descobreixis el sexe amb ni... ja no em diguis que no... serà inoblidable..
Ell la mira molt enamorat, ella molt espantada.
Galeria:
http://ar.geocities.com/edebalaguer/foc1.html
http://ar.geocities.com/edebalaguer/foc2.html
http://ar.geocities.com/edebalaguer/foc3.html
http://ar.geocities.com/edebalaguer/foc5.html
http://www.mauricioislasclub.ar.gs/
http://es.geocities.com/ebalaguer2002/mauricio_islas.html
http://es.geocities.com/emilibalaguer
DONA UN PLATO DE COMIDA GRATIS
http://www.porloschicos.com/
foro de novelas imaginarias
http://www.network54.com/Hide/Forum/246556
FORO MAURICIO ISLAS
http://www.network54.com/Hide/Forum/217068
FORO GRANDES GUAPOS
http://www.network54.com/Hide/Forum/243978
