Capítol 9: L’Emília vol un nét del nét d’en Joan
L’Emília s’ha despertat feliç com feia anys, com quan era una adolescent enamorada. Té molt present aquells dies en els que s’aixecava per veure en Joan, els dies en el que mantenia viva la il·lusió de tornar a retrobar-se amb el seu gran amor. Es mira al mirall mentre s’arregla alegrament. Als seus ulls hi ha una lluentor especial, una lluentor pròpia del primer amor. Mentre es pentina sospira pensant en el nóvio de la seva néta menor. Deixa anar el raspall de les mans i ella mateixa es retreu el seu comportament.
--però què es això? Què t’està passant? Emília, si-us-plau, ja no tens edat per bestieses... Aquell noi no és el teu Joan... No és ell.. és el nóvio de la teva néta.
LA velleta somriu amb una il·lusió molt propera a l’enamorament. Té clavada a l’ànima la mirada, el somriure d’en Joan que acaba de conèixer i que és igual al somriure i a la mirada d’en Joan que ella va estimar.
--però és que és igual, igual...
Es treu les ulleres i s’eixuga els ulls. Pensa en el fill d’en Joan que li van arrencar de les entranyes en contra de la seva voluntat i també en el bebè que tenien en Joan i la Desi aquella tràgica nit, la pitjor nit de la seva vida. Se li glaça la sang quan es repeteix en la seva ment el tret que va acabar amb la vida del seu únic amor. Comença a donar voltes per la cambra neguitosa.
--t’has de prendre les coses amb calma --es va dient—potser és una coincidència... No, no si fins i tot el cognom és el mateix.
Es toca el ventre amb amargor.
--No vaig poder tenir el seu fill però ara serà, diferent. Gràcies a la Pamela la meva sang és barrejarà és barrejarà amb la d’ell i serà com si el nostre fill no hagués mort.
Aquest pensament l’omple de felicitat:
--Sí, sí... ells són joves i s’estimen, els puc obligar a casar-se i ho faré... després els convenceré per a que tinguin un fill de seguida vulguin o no... Aviat tindré en els meus braços un descendent directe de l’amor de la meva vida...
La dona està molt esverada, segueix esposant els seus pensaments en veu alta:
--Sí, sí... la Pamela ha de tenir un fill d’en Joan sigui com sigui...
Encara que el seu gran desig és ser besàvia d’un fill del nét d’en Joan, l’Emília no pot evitar tremolar de desig en imaginar-se a en Joan vivint sota el mateix sostre que ella.
La Pamela i el seu pare discuteixen. La noia està decebuda ja que el seu pare sempre havia estat de la seva part i ara la noia no suporta que l’home no la recolzi.
--no, no i he dit que no i no s’ha de parlar més i és que això no és un joc! –Antoni.
La noia està desesperada, pensa que si el seu pare no la fa costat ningú més ho farà. Lluita pel que vol amb l’esperança que el seu pare canviï de parer. L’Antoni segueix oposant-se als plans de la seva filla:
--casar-se no és cap ximpleria, així que no et cases perquè jo no vull i ja no es parla bé... bona es posarà la teva àvia quan sàpiga el que vols fer... jo no li donaré el disgust de la seva vida a la meva pobre mare per un capritx teu!
--però és que en Joan i jo no volen esperar. Aviat faré els 18 anys i em casaré vulguis tu o no... No té sentit que em facis esperar.
La desesperació de la seva filla per casar-se angoixa a l’home. Se li desencaixa el rostre.
--desgraciat, malparit!! Per això volia parlar amb mi!! Aquell fill de.... –la Pamela no entén res, l’home es copeja el puny amb ràbia—maleït sigui!! Per això us heu de casar de seguida!! Aquell porc ha abusat de tu... estàs embarassada!! Esperes un fill d’en Joan!!
L’Antoni és cec d’ira. La Pamela no s’ha recuperat de la sorpresa i no sap si dir la veritat. Pare i filla no s’esperaven que l’Emília, que baixava les escales, ho sentís tot. La velleta quasi salta d’alegria. S’emociona segura que serà besàvia. L’Antoni i la Pamela s’espanten en veure-la. No estan segur de si la seva eufòria és bona senyal. La velleta baixa molt esverada. El seu fill s’apropa a ella molt amoïnat per ajudar-la:
--Mare, que fas aixecada... torna al llit. No vull que ens fotis un altre susto con el d’ahir.
L’Emília no fa cas al seu fill i abraça a la seva néta molt emocionada. Plora. La Pamela mai l’havia vist així i es troba desconcertada.
--embarassada! Esperes un fill d’en Joan... però quina alegria tan gran¡¡¡ perdona’m, perdona’m i jo que em volia oposar a la vostra relació... teniu tot el meu suport però us heu de casar la setmana que ve... ai quina alegria tan gran que m’has donat!
L’Emília no deixa d’acariciar a la seva néta molt maternal. Pare i filla no surten de la seva sorpresa ja que mai havien vist a l’Emília tan dolça.
En Jeremies, l’Estefania i la Raquel arriben del cementiri i se sorprenen en trobar totes les seves coses al carrer. S’esveren molt. A en Fermí no li fa gens de gràcia el que ha de fer però no vol anar contra les ordres de l’Emília i l’Antoni. En Jeremies s’enfronta a l’home ple d’ira, no deixa d’insultar-lo. La Raquel i la seva filla no deixen de plorar. En Fermí mira de justificar-se.
--Ho sento jo... només compleixo ordres. El teu pare havia posar aquesta casa com a penyora i l’ha perdut.. tot això ara li pertany a l’Emília Viladrau i el seu fill.
LA Raquel no deixa de turmentant-se preguntant-se fins quan aquella dona li farà pagar el mal que suposadament li ha fet. En Jeremies escup a la cara a en Fermí que ho accepta amb resignació.
--Mira, noi ..jo –diu l’home intentant ajudar-lo, ja està fart de fer la feina bruta.
En Jeremies no el deixa acabar i li diu amb molt d’odi:
--digues-li als teus amos que algun dia veuré agenollada davant meu i de ma mare a aquell coi de vella!! Això dóna-ho per fet!! Algun dia aquella dona ens suplicarà perdó de genolls!!
En Fermí sent molta compassió i li vol posar la mà sobre les espatlles per tranquil.litzar-lo però el fill de la Raquel el llença al terra d’un cop de puny. En Fermí ho ha acceptat sense protestar. El noi s’apropa a consolar a la seva mare i la seva germana,
--El millor serà que marxem del poble... No es pot desafiar a l’Emília Viladrau –Raquel.
L’Estefania es mor de pena en pensar que no tornarà a veure en Joan però no té temps a protestar perquè és en Jeremies el que ben molest diu:
--marxar?¡ nosaltres?¡ Aquest vella es boja!! Nosaltres no li hem fet pas res i ja és hora que algú li planti cara... No senyor... no marxarem d’aquí...!¡
LA noia se sent reconfortada per les paraules del seu enfurismat germà. La Raquel mira de calmar el seu fill que plora de ràbia:
--però no veus que no es pot lluitar contra els rics?¡ El teu pare ho va intentar i ja veus les conseqüències!!
--Mare, a no sé que em donis una molt bona raó per a la qual no m’hagi d’enfrontar a aquella gent jo els faré pagar tot el que ens han fet!!
La dona acaricia les galtes del seu fill molt amoïnada:
--és que em preocupo per tu... no vull que et passi res.
--No em passarà res, et juro que seré jo qui guanyi aquesta guerra!!
En Jeremies es troba fora de sí, la Raquel està molt angoixada. Abraça el seu fill.
--au vinga, recollim el que ens puguem endur que hem de buscar un lloc per passar-hi la nit –Jeremies.
Mare i filla obeeixen tristes.
L’Antoni no esperava que a la seva mare li fes tanta il·lusió que la seva néta sortís embarassada sense estar casada i no entén la seva aptitud. La Pamela havia decidit seguir amb la mentida però li sap greu jugar amb els sentiments de la seva àvia. Mai l’havia vist tan emocionada.
--t’agraeixo el teu suport, iaia, no m’ho esperava.
La dona dissimula per a que no es veia tan clar com n’està de feliç:
--bé, el mal ja està fet... No té sentit que ens hi oposem.
--sí –diu temorosa—però és que tot això son invencions del pare... jo no estic embarassada. En Joan i jo mai hem tingut intimitat i és per això que ell té pressa de casar-se i jo també... No el vull perdre...
L’Antoni es treu un bon pes del damunt però l’Emília pateix una forta desil·lusió.
--Tranquil·la mare que jo ja he dit que no permetré aquesta bestiesa... No només m’oposo a que ens casin sinó que no vull que tornis a veure a aquell porc... faltaria més... voler casar-se per tirar-se la meva filla!
--però pare....¡¡ Quan tingui els 18 em casaré igual! No té sentit que t’hi oposis.
--Mare, parla-li tu, a veure si et fa més cas... No es pot casar amb aquell mort de fam.
L’Antoni espera contar amb el suport de la seva mare però per sorpresa de tots l’Emília diu:
--doncs no es parli més, Pamela, digues-li a aquell noi que vingui a parlar amb mi immediatament... Avui mateix i la propera setmana us caseu peti qui peti.
L’Antoni no pot creure el que sent ni tampoc la noia que abraça a la seva àvia eufòrica. L’Emília està molt esverada, només pensar en tornar a veure el guapo nóvio de la seva néta.
Galeries:
http://ar.geocities.com/edebalaguer/foc1.html
http://ar.geocities.com/edebalaguer/foc2.html
http://ar.geocities.com/edebalaguer/foc3.html
http://ar.geocities.com/edebalaguer/foc5.html
http://ar.geocities.com/edebalaguer/foc6.html
http://ar.geocities.com/edebalaguer/foc7.html
http://www.mauricioislasclub.ar.gs/
http://es.geocities.com/ebalaguer2002/mauricio_islas.html
http://es.geocities.com/emilibalaguer
DONA UN PLATO DE COMIDA GRATIS
http://www.porloschicos.com/
foro de novelas imaginarias
http://www.network54.com/Hide/Forum/246556
FORO MAURICIO ISLAS
http://www.network54.com/Hide/Forum/217068
FORO GRANDES GUAPOS
http://www.network54.com/Hide/Forum/243978
