capítol 19: L'Emília mata a son fill
Joan es desperta trist al sofà
La Pamela va a parlar amb el seu pare.
--has de fer alguna cosa. En Joan no vol marxar d'aquesta casa. Diu que l'àvia no vol, que es pot morir... però jo no vull viure amb ella... Va ser un error... però l'àvia no es pot posar de la seva banda... la seva néta sóc jo... A mi no m'escolta i en Joan s'aprofita de l'Emília... es penso que ha perdut el seny... si en Joan no se'n va m'aniré jo.
--Tranquil·la filla, jo ja he parlat amb la teva àvia i no em fa cas crec que ja ha arribat el moment d'actuar. No penso permetre que arruïni la meva família. Tu tranquil·la filla.
La Pamela se sent més tranquil·la.
L'Emília està feliç posant flors a la tomba d'en Joan.
--Mai hauria pensat que el meu cor tornaria a vibrar. Ja fa un mes que en Joan viu amb nosaltres i sóc tan feliç... Una mica tard però la vida m'ha donat el que em va prendre... Ara només he de buscar la manera que la Pamela torni amb en Joan i es quedi embarassada... faré el que sigui necessari... però vull un besnét, un besnét teu i meu.
Tremola de desig pensant en totes les vegades que ha vist el cos nu del seu atractiu nét polític.
--des que tu te'n vas anar no sentia plaer. És que és tan bell... M'agrada tant veure'l nu... És com si et veiés a tu... vaig ser tan feliç al teu costat... En aquests anys he acariciat milions de vegades i no em puc creure que ara no siguin records... Ell és igual a tu... no hi trobo la diferència... és com si tu haguessis tornat d'entre els morts...L'estimo, l'estimo tant com et vaig estimar a tu però d'ell ningú em separaré faré el que sigui per evitar que en Joan marxi d'aquesta casa.
La velleta torna a la casa. S'amaga en veure en el seu fill està discutint amb el gendre. Escolta la conversa amagada. L'Emília mira amb ràbia el seu fill que exigeix a en Joan que deixi la casa.
--perdoni però li vaig prometre a la mare de vostè que em quedaria... ella està molt afectada i no vull que per la meva culpa li passi alguna cosa...
--No siguis descarat... a ningú li pot importar més la meva mare que a mi... Nosaltres som la seva família i tu sobres d'aquí. No et vull tornar a veure. Vull que marxis avui mateix.
--Ja li he dit que no me'n vaig fins que ho digui la seva mare¡¡¡
L'Antoni l’agafa del braç i el vol treure a la força. En Joan li dóna una empenta. Els dos es miren amb ràbia.
--la meva mare es boja si s'ha posat del teu cantó... ja no hi toca... tu només vols els seus diners... el que vols que convèncer-la per a que canviï el testament al teu favor...
--si-us-plau, creu el lladre que tots són de la mateixa condició --Joan.
Els dos manifesten el seu odi obertament. L'Emília no perd detall de la conversa i mira al seu fill com si es tractés del seu enemic.
--LA meva mare ha perdut el seny i si no te'n vas m’obligaràs a declarar-la incapacitada mentalment i tancar-la a una residència... ella es una dona gran i a qualsevol que li parli del que passa amb tu s’adonarà que és boja...
--vostè mai s'ha molestat en conèixer la seva mare i em sap greu, però no s'amoïni jo no li vull cap mal a l'Emília... me'n vaig avui espero que tracti ve a l'Emília...
--això no es problema de vostè...
En Joan se'n va. L'Antoni el mira amb menyspreu. L'Emília està furiosa amb el seu fill:
--encara que no ets fill d'aquell desgraciat que em va arruïnar la vida et com ell i no penso permetre que ara tu, que em deus la vida, em tornis a prendre les meves il·lusions -- es diu amb ràbia.
I mentre feliç, l'Antoni parla amb la seva filla i els dos s'alegren de la marxa d'en Joan, l'Emília recordant com va matar el seu marit espatllant-li els frens, fa el mateix amb el cotxe del seu fill. Trenca els cables amb ràbia:
--jo et vaig donar la vida i jo te la puc prendre... no penso permetre que arruïnis la meva vida.
Totalment embogida, la velleta, un cop ha fet la feina que volia, torna tranquil·la a la seva cambra segura que ara ningú farà fora a en Joan de ca seva.
en Cesc es troba pixant al lavabo de l'institut. En Fede entra i es posa a pixar al seu costat. En Fede el mira burlesc.
--Tan divertit és que et sancionin? que t'ha dit el cap d'estudis?
--el de sempre... però el més important és el que he sentit... m'he quedat sol al despatx i he sentit com la meuca de la teva Regui...
En Cesc mira amb ràbia en Fede però no el pot copejar perquè s'esquitxaria.
--No vull que parlis així d'ella --Cesc.
--No estic dient res que no sigui veritat... O com li dius a una mare soltera? Una vella que s'embarassa per retenir el seu amant?¡
--No pot ser... espera un fill?¡
--doncs sí, la teva Regui està prenyada. Ho va fer per comprometre el seu amant però ara no s'atreveix a dir-li-ho... segur que es casat... la molt... --amb ironia-- quina paraula és la més escaient.
En Fede riu, en Cesc s'espolsa i se'n va molt trist.
En Joan surt de la seva cambra amb una maleta. L'Emília s'apropa a ell. Li suplica que es quedi.
--ho sento, però és pel seu bé. Li jo dic de debò --Joan.
Ella l'abraça. L'excita molt sentir el cos del noi enganxat al d'ella.
--jo et necessito... no vull que et marxis...
--ho ha d'entendre... la seva néta i el seu fill no volent saber de mi... no em puc quedar...
--deixa'm que parli amb el meu fill...
--Ell ja ha marxat i jo no em vull quedar...
L'Emília fingeix que es desmaia i ell la porta al seu llit i es queda al seu costat. Ella fa que recobra el coneixement i ell somriu.
--es troba millor?
--si perquè tu ets amb mi... no marxis... no marxis fins que jo em trobi bé.
--d'acord.
Ell jau al llit i ella li reposa el cap sobre la falda. Parlen durant molt estona. Ella se sent molt feliç. De sobte entra la minyona molt alterada. En Joan s'espanta. L'Emília ja sap el que li han de dir.
--es horrible¡¡horrible¡¡¡quina tragèdia --minyona.
--però què ha passat?¡ --Joan.
--El senyor Antoni ha mort... s'ha estimbat amb el seu cotxe...
L'Emília fa que plora amargament abraçada al noi que la consola impressionat:
--sento que em moriré... no puc amb aquesta pena tan gran... no pots marxar ara... no pots marxar... m'has de protegir... segur que els meus néts em tancaran a una residència per a quedar-se amb tot el que és meu. M'has de jurar que no ho permetràs...
La suposada desesperació de la velleta commou al noi que li promet:
--li juro que la protegiré com si fos la meva àvia i no permetré que ningú li faci cap mal.
Ella s'abraça a ell com si estigués afectada però als seus ulls hi ha una lluentor de bogeria.
Desfet i units, la Pamela, la Gemma i en Cesc enterren, en mig de plors de dolors, el seu pare. L'Emília s'ha quedat a la casa amb en Joan. Aprofita la compassió que en Joan sent per ella pel seu suposat dolor de mare per a retenir-lo al seu costat. Són al llit junts i abraçats.
--gràcies per quedar-te al meu costat. Estic tan malament... no puc amb el meu dolor... No puc amb la pena... no podia anar a l'enterrament...
--no la podia deixar sola... sé que tot això deu està sent molt dur per vostè. Tu ara és l'home de la casa... en Cesc és un nen... tu t'has d'encarregar de tots nosaltres, dels negocis...
--de vostè m'encarrego sense problema, però no vull tocar els seus diners... no vull que es mal interpreti el carinyo que sento cap a vostè.
L’Emília l'acaricia emocionada.
La Pamela arriba amb els seus germans de dol i desfeta.
--el pare conduïa molt bé... perquè aquesta tragèdia --Gemma.
--i ara que farem? --Cesc.
--sortirem endavant els tres sols, oi Pamela? --Gemma.
La Pamela té molt mala cara i s'acaba desmaiant.
La Pamela descansa sobre el seu llit. El metge que l¡ la visitat li ha donat una noticia que la ha deixat impressionada: espera un fill. La Pamela s'acaricia el ventre entre l'amor i l'odi al pensar que està esperant un fill del seu gran amor. En saber la notícia, l'Estefania li ho diu a en Joan.
--No pot ser... la meva dona no pot està esperant un fill del teu germà¡¡ --diu en Joan amb ràbia.
--doncs així és i no ha pres la noticia gaire malament... jo estic segur que no la va violar --Estefania.
En Joan està furiós. L'Emília que ho ha sentit tot té el rostre desencaixat per l'odi.
Galeries:
http://ar.geocities.com/edebalaguer/foc1.html
http://ar.geocities.com/edebalaguer/foc2.html
http://ar.geocities.com/edebalaguer/foc3.html
http://ar.geocities.com/edebalaguer/foc5.html
http://ar.geocities.com/edebalaguer/foc6.html
http://ar.geocities.com/edebalaguer/foc7.html
http://ar.geocities.com/edebalaguer/foc8.html
http://ar.geocities.com/edebalaguer/foc17.html
