Capítol 22: La Gemma i en Jeremies, morts?
Galeria:
http://ar.geocities.com/edebalaguer/foc22.html
L’Ivan es fa l’interessant però li agrada que la Gemma li vagi al darrera. Camina molt de pressa i sense mirar enrera, la Gemma intenta seguir el seu ritme. No deixa de cridar desesperada. Fa estona que ja no se sent. El noi mira enrera i no la troba. Es queda decebut.
--jo només he estat una diversió, la gent tenia raó... és una meuca.
Se’n va trisy. No imagina que la noia ha estat segrestada i que uns homes se l’emporten en una camioneta sense coneixement.
L’Estefania està feliç en braços. Intenta despertar-lo.
--estava tan borratxo que potser demà no se’n recorda de res... m’ha de trobar al seu llit... Així veurà que ha estat el meu primer home i m’haurà de respondre...Ens casarem i son molt felices...
Mentre la imaginació de la noia vola, de sobte uns homes emmascarats irrompen a l’habitació.
--Què es això?¡ què volen?¡
--de tu res puteta... el millor serà que callis o no diguis res del que ha passat a ningú...
La noia vol cridar però de seguida un home li posa la mà a la boca. La noia vol lluitar en veure que se’n porten en Joan que encara no ha recobrat coneixement. Veu impotent com en Joan desapareix. L’home la llença al terra. La noia el mira espantada. Està nua i ell la mira amb cara de degenerat.
--no em faci mal –plora ella.
--tranquil·la, que no m’agraden les meuques... i ara ves a casa amb la mama i oblida tot el que has vist...
L’Estefania es queda plorant molt espantada. Es vesteix amb vergonya.
En Jeremies entra a l’habitació de la Pamela. Ella s’emociona en veure’l.
--Has canviat d’opinió?
--No se que m’has fet però no puc viure sense tu.
LA parella es besa amb desig.
--ens hem enamorat. L’amor pesa més que la sang... Hem d’oblidar el passat... –Pamela.
Ell se separa amb odi.
--No, això mai¡¡
--I aleshores?¡
--Jo vull estar amb tu però no vull que ningú ho sàpiga.
--i doncs?¡
--vull proposar-te que siguis la meva amant.
Ella el bufeteja amb ràbia. Ella la mira desesperat:
--no et facis la digna que jo sóc lliure però tu fas fer l'amor amb mi sent una dona compromesa i ara estàs casada...
--estic separada i espero un fill teu¡¡
--M’estimes?
--sí, com mai havia estimat.
--aleshores fes el que jo et dic... estigues amb mi sense compromisos, sense preguntes...
--No... no puc...
Ella es gira trista. Ell està decebut.
--aleshores es que no m’estimes tant... si m’estimessis faries el que fos per estar amb ni i no t’importaria si jo et correspon...
Ella el mira dolguda.
--doncs serà això, que no t’estimo prou però no estic disposa a que me humilies més... Ara el més important és el fill que espero...
--i jo com sé que es meu i no del teu marit...
--si no creus en mi no pots saber-ho... JA està vist que no sóc important per mi... Ves-te’n...
Ell no vol acceptar que està enamorat de la néta de la seva enemiga però tampoc vol renunciar a ella:
--que ha de fer la gent del que sentim... ens podem estimar quan estem sols... No cal que tothom ho sàpiga...
--ho sento però jo no me penso amagar de res...
--és la teva darrera paraula?¡
--sí ..diu entre llàgrimes.
--dons tu t’ho perds.
Ell se’n va fingint duresa però en realitat està desfet. S’empassa el seu plor. La Pamela plora amargament i això li fa mal.
--No , no... Les dones fan servir el plor per doblegar la voluntat dels homes... No deixis que jugui amb tu... No ho permetis¡¡¡ les coses s’ha de fer com tu vulguis i no a l’inrevés...
Es troba entre l’amor i l’odi i se’n va corrents per no caure a la temptació i tornar amb la Pamela. Es topa amb la seva germana que sembla un mort vivent.
--I a tu que et passa? –demana ell.
Ella el mira amb por i vergonya.
En un hotel de la ciutat, La Gemma i en Joan es desperten al llit despullats i abraçats. Es miren sorpresos.
--que hi faig aquí? I tu?¡ --es pregunten perplexos.
L’Emília dóna una pila de diners a un home.
--tot s’ha fet com vostè ha dit... Aquella noia l’he sotmès a una inseminació de l’altre home i els hem deixat tal i com vostè ens va dir...
La velleta somriu.
--així la Gemma creurà que ha passat la nit amb en Joan i quan sàpiga que espera un fill doncs no serà res estrany... jo obligaré a en Joan a que reconegui aquell nen... per fi... per fi alguna cosa hem surt bé... –pensa feliç.
Però una cosa l’amoïna. Mostra un diari a aquell home. Surt una foto d’en Jeremies. No vol que estigui lliure i menys que s’apropi a la seva neta. No li perdona que hagi espatllat el seu matrimoni amb en Joan i que l’hagi deixat embarassada... Vull que el mati... avui mateix vull aquest home mort¡¡
L’home accepta la feina i la velleta somriu amb crueltat.
La Gemma i en Joan se sorprenen en veure que estan despullats. Ella s’enfronta a ell.
--Has estat tu... tot ha estat idea teva per fotre un clau...!!
Ell la mira desconcertat...:
--jo estava borratxo¡¡¡
--No siguis descarat... jo anava darrera el meu amant quan algú m’ha vingut pel darrera i m’ha drogat...!! m’has violat!!
--així es ridícul... a més tu ets una regalada... perquè havia de prendre tantes molèsties... si volia fer l’amor amb tu només calia dir-t’ho i tu no dius mai no...!!
Les paraules de l’home la fereixen. Agafa la seva roba i es vesteix en el bany. Ell es queda al llit desconcertat. Intenta recorda el que ha passat però té la ment en blanc. Al gemma surt vestida.
--ve, al menys porta'm a casa... ja que m’has segrestat i m’has violat...
--ves a la merda¡¡
--em portaràs a casa o no?¡¡ Almenys comportat com un cavaller després del que m’has fet?¡
--tu no ets una dama precisament...
--t’odio...
--i jo¡¡
Els dos es miren amb ràbia i ella se’n va. Ell es vesteix intentant reconstruir el que ha passat.
La Gemma ha arribat de la ciutat però no ha aconseguit ningú que la porti a la finca de la seva àvia i no té diners per trucar. Busca un taxi. En això que arriba en Jeremies que havia sortit ha fer un tomb. Ella, fredament, s’ofereix a dur-la. Ella està massa desesperada i accepta. Cap dels dos sap que a mig camí hi ha un grup d’homes armats esperant... Apuntant quan els veus... però al cap el desconcerta veure al noi acompanyat i abans de donar l’ordre truca a la Emilia per explicar-li el que passa.
--És una noia rosseta? –pregunta...
--no.
--perfecta... deu ser la germana... La cosa ha anat millor del que em pensava... Mati’ls a tots dos sense miraments...
La velleta somriu feliç sense imaginar que ha sentenciat a mort la seva sang. I disparen contra el cotxe. En Jeremies i la Gemma semblen morts i l’Emília sent quelcom que se li clava l’anima.
--alguna cosa ha sortit malament¡¡ --es diu espantada però no imagina que.
Galeries:
http://ar.geocities.com/edebalaguer/foc1.html
http://ar.geocities.com/edebalaguer/foc2.html
http://ar.geocities.com/edebalaguer/foc3.html
http://ar.geocities.com/edebalaguer/foc5.html
http://ar.geocities.com/edebalaguer/foc6.html
http://ar.geocities.com/edebalaguer/foc7.html
http://ar.geocities.com/edebalaguer/foc8.html
http://ar.geocities.com/edebalaguer/foc17.html
http://ar.geocities.com/edebalaguer/foc22.html
